Tant EMDR com les teràpies de tipus cognitiu-conductual (TCC) han mostrat alts nivells d’evidència per al tractament dels records traumàtics. A diferència d’aquestes psicoteràpies, EMDR no requereix que el pacient parli detalladament sobre el problema o que faci tasques entre sessions. Per exemple, en la teràpia d’exposició (un tipus de TCC) es busca que la persona estigui en contacte amb les emocions que li genera el record sense evitar-lo, fins que es produeix progressivament un procés d’habituació, baixant el malestar. En teràpia EMDR, la persona contactarà molt breument amb el record, per a deixar passo a un procés associatiu amb altres records, sensacions o pensaments. Hi ha per tant una disminució del malestar (dessensibilització), però es posa en marxa també un procés de múltiples associacions (reprocessament). Totes dues teràpies són efectives, però operen a través de mecanismes diferents. En les teràpies de tipus més cognitiu, es treballa sobre les creences que el pacient té sobre el succés perquè canviï a una perspectiva més sana. En EMDR, encara que es recullen les creences del subjecte, no es fa un treball específic sobre elles, sinó que aquestes canvien a conseqüència del processament del record.

Per al treball amb EMDR és important, per tant, no sols tractar la memòria específica que està bloquejada, sinó les connexions entre aquesta experiència i situacions prèvies, que poden compartir els mateixos pensaments o sensacions associades. Un terapeuta EMDR treballarà amb el pacient a comprendre les arrels de les experiències traumàtiques, i a elaborar un pla de treball global per a eliminar la seva influència en el present.

La idea central del model EMDR, denominat Model de Processament Adaptatiu d’Informació (PAI), és que el sistema nerviós té mecanismes per a processar i integrar tot el que ens va succeint, incloent-hi les experiències difícils o estressants. A vegades, quan aquestes experiències són més intenses o complexes per a la persona, el sistema es bloqueja i el record roman emmagatzemat sense elaborar, amb les mateixes percepcions, pensaments, emocions i sensacions. Aquests records no processats no són font d’aprenentatge, sinó que poden donar lloc a problemes i símptomes en el present, quan una cosa de la qual ocorre es connecta amb aquestes experiències. La teràpia EMDR ha definit procediments per a accedir i desbloquejar aquests records, i deixar així que el sistema nerviós pugui finalment integrar-los. Dins d’aquests procediments, un dels elements que s’empra és el moviment ocular o altres formes d’estimulació bilateral del cervell (tàctil, auditiva). Encara que els moviments oculars han donat nom a la teràpia, és important tenir en compte que aquest element per si mateix no constitueix un abordatge terapèutic, i el seu ús aïllat no és recomanable.

Els nostres cervells tenen una forma natural de recuperar-se de records i esdeveniments traumàtics. Aquest procés implica la comunicació entre l’amígdala (un nucli del cervell que funciona com a senyal d’alarma per a esdeveniments estressants), l’hipocamp (una àrea que ajuda amb l’aprenentatge, inclosos els records sobre seguretat i perill) i l’escorça prefrontal (que analitza i controla el comportament i l’emoció). Si bé moltes vegades les experiències traumàtiques es poden gestionar i resoldre espontàniament, és possible que en molts casos no es processin sense ajuda.

Les respostes a l’estrès són part dels nostres instints naturals de lluita, fugida o congelació. Aquestes respostes s’activen davant alguna cosa que vivim com a amenaçadora, i es desactiven quan sentim que el perill ha passat. No obstant això, quan ocorre alguna cosa que supera la capacitat del cervell per a processar-lo, aquestes respostes continuen actives, i les imatges, pensaments i emocions pertorbadores poden generar una sensació aclaparadora d’estar de tornada en aquest moment, o que el temps s’ha detingut en aquest instant, que no podem superar. La teràpia EMDR ajuda al cervell a processar aquests records i permet que es reprengui el procés de curació natural que va quedar interromput. L’experiència encara es recorda, però la resposta de lluita, fugida o congelació associada a la situació passada es resol.

La teràpia EMDR ajuda a nens i adults de totes les edats. Els terapeutes utilitzen la teràpia EMDR per a abordar una àmplia gamma de problemes:

En tots aquests problemes hi ha recerca mostrant efectes favorables, amb nivells d’evidència ara com ara molt diversos. L’enfocament de EMDR, en tot cas, no està centrat en el diagnòstic sinó en la base de cada trastorn, que, en major o menor mesura, està influïda per l’ambient en el qual la persona s’ha desenvolupat i s’ha relacionat. Encara que algunes patologies tenen importants components genètics, socioculturals o tòxics, EMDR treballa sobre les circumstàncies vitals no processades que contribueixen als problemes actuals.